AGUSTÍ CONDAL BERNAUS

Com ja tots coneixeu, el 24 d’abril de 2010, va morir el nostre company AGUSTÍ CONDAL BERNAUS.

L’enterrament es va fer el diumenge, dia 25, a les 10 del mati, a la Parròquia de la localitat  de  Polinyà (B)

El P. Josep Barceló i en Francesc Secall ens fan un petit recordatori de la seva vida.

Trobareu informació a la nostra Pàgina WEB de La Missió http://www.lamissio.com

i a la de Bellpuig http://usuarios.multimania.es/frsecall (des de fa dies és la nova adreça).

Després d’una setmana de trobar-se malament, amb dolors al pit i a l’esquena, i d’anar diverses vegades a urgències de l’hospital, on no li van detectar res, dissabte al matí, va tenir un colapse cardíac i respiratori i va quedar mort a l’instant, mentre parlava amb la seva dona Emma Lamboy. El dia 22 de maig, hauria fet 79 anys.

Molts de nosaltres, el vam tenir de professor i més tard de Director de l’Escola Apostòlica, com a successor del Pare Costa. Cal dir que va ser molt important per a molts de nosaltres perquè vam passar d’una direcció extremament rígida, severa i disciplinada, producte d’un temps que ja caducava, a una forma de tracte humà, racional i justificat, amb explicacions que ens va fer suportar molts dels problemes que s’afegien al fet de ser uns adolescents apartats de la família. Com a capellà jove, havia cantat missa feia poc, estava més a prop nostre. Per a mi va ser un model de com havia de ser una autoritat. Seguint el paral·lelisme de l’època va ser com l’alenada d’aire fresc que va entrar a l’església amb l’arribada del Sant Pare Joan XXIII. Un nou impuls, un aspecte nou, que a mi em va impressionar i marcar per sempre. El seu pas com director va durar poc cursos perquè el van destinar a Brooklyn, als Estats Units, on durant 30 anys va desenvolupar una tasca impagable.

Després de dos mesos continus de boires, al pla d’Urgell, on teníem l’Escola Apostòlica, de sobte un dijous al matí va sortir el sol, i la reacció de l’Agustí va ser suprimir totes les classes per anar tots fins al canal d’Urgell, de passeig per aprofitar el matí de sol esplèndid. Les sortides per conèixer l’entorn es van sovintejar, anàvem fins a Ivars d’Urgell, on molts vàrem aprendre a nedar, al «canalet», menjàvem coca de recapte, o ens arribàvem fins al Castell del Remei. La vida va canviar només pel fet de ser una persona humana, racional…

QUE DESCANSI EN PAU, DINS NOSTRE, NO MORIRÀ MAI LA SEVA FIGURA, PERSONALITAT I RECORD…

Francesc Secall, amic i deixeble

“…Agustín Condal nació en  la región catalana del río Segre,  en mayo de 1931. De niño estudió en la Escuela apostólica de Bellpuig-Lérida-, durante cinco años.

En septiembre de 1948 pasó a Espluga de Francolí para seguir en su vocación vicenciana.  Tres años más de estudios filosóficos y cuatro de estudios de teología. Terminó su carrera en 1956 y pasó a trabajar en  Bellpuig  como profesor, en el mismo colegio donde había estudiado de niño.

En 1962 lo encontramos en Brooklyn, Nueva York, trabajando de vicario en la Iglesia de San Pedro, estudiando al mismo tiempo el idioma inglés. Luego pasó al Barrio llamado Bedford…

Una vez dominado el inglés, pasa a Filadelfia a trabajar con los hispanos.

Ingenioso, funda el primer periódico semanal en castellano para los hispanos de esa región. Él mismo buscaba noticias, las ordenaba y con un amigo las imprimían.

También se ingeniaba para preparar excursiones en avión para Europa, sobre todo España e Italia.

Lo presentan como un chico… un joven… hombre bueno, más bien tímido, sencillo y servicial, trabajador y campechano.

En 1976 se viene para España y toma su residencia en Cataluña.

P. José Barceló Morey, C.M.

Un comentario sobre “AGUSTÍ CONDAL BERNAUS”

  1. No és una crítica sinó una opinió.
    Jovaig entrar a l’Escola amb nou anys recent fets, el curs 60-61. El vaig tenir uns mesos de Director i en mi em va inculcar el col·leccionisme, sobre tot de segells. Després va marxar als EEUU i no en vaig saber res més, fins fa dos anys que va venir a la darrera trobada. El vaig trobar simpàtic, alegre, obert i xerraire com el vaig conèixer.
    De la seva pèrdua en vaig tenir notícies pel Macià, però ja havia succeït tot. Ho vaig sentir molt, no té remei aquest succés, és llei de vida.
    Des d’aquí m’adhereixo al dolor d’Emma, que més que ningú l’ha conegut com a persona i company.
    Amistat i record per sempre.

    Pere Jaray

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.