VERSIÓN EN CASTELLANO
1.- «MUJER DE NUNCA»
(FELIZ NAVIDAD)
Mujer de brazos de lágrimas,
tienes ojos de adiós,
párpados aleteando despedidas,
manos hechas de horizonte…
donde nunca se puso el sol.
Mujer de nunca,
eres sólo una poesía:
Versos colgados de espinas,
palabras asaeteadas al viento.
Mujer de nunca,
canción de bajamar,
con notas de almejas escondidas,
pentagramas dibujados en la arena.
Mujer de nunca,
mujer de otro
mundo con fronteras
que la vida dibujó
Mujer de nunca,
Dolor de siempre.
_______________________________________
VERSIÓ EN CATALÀ
DONA DE MAI (FELIÇ NADAL)
Dona de braços de llàgrimes,
tens ulls de adéus,
parpelles aletejant acomiades,
mans fetes d’horitzó..
on mai es va posar el sol.
Dona de mai,
ets només una poesia:
Versos penjats d’espines,
paraules assagetades al vent.
Dona de mai,
cançó de baixamar,
amb notes de cloïsses amagades,
pentagrames dibuixats a la sorra
Dona de mai,
dona d’un altre món amb fronteres que la vida va dibuixar Dona de mai,
Mal de sempre.
2.- FANTASÍA EN SI SOSTENIDO MAYOR
(FELIZ NAVIDAD)
VERSIÓN EN CASTELLANO
Anoche bailé contigo en el cielo de mis ilusiones:
hicimos cabriolas con las nubes,
te vestí de miradas,
hice un lace en tu talle
con los brazos de mis ansiedades.
Y fuimos un haz de luz, jugando allá en la luna, rielando en las olas de un mar de estrellas,
con la música azul del infinito.
Y éramos nieve de abril,
arropada en primavera,
aleteando en pétalos,
acunada en los brazos insinuantes de la brisa.
Nos derritió el sol tempranero
y patinamos sobre una azucena hasta quedar trémulos,
como gotas de rocío,
brillando en el lirio de una selva umbría,
asombrados del amor, respirando colores,
escondidos en el ámbar de un panal,
con paredes de arco iris,
arropados de infinito,
en éxtasis de eternidad.
________________________________________________
VERSIÓ EN CATALÀ
FANTASIA EN SI SOSTINGUT MAJOR (FELIÇ NADA)
Ahir a la nit vaig ballar amb tu al cel de les meves il·lusions: vam fer cabrioles amb els núvols,
et vaig vestir de mirades,
et vaig enllaçar la teva cintura
amb els braços de les meves ansietats.
I vam ser un feix de llum, jugant allà a la lluna, rielant (brillant) en les ones d’un mar d’estrelles,
amb la música blava de l’infinit.
I érem neu d’abril,
acompanyada, arropada a la primavera,
aletejant en pètals,
bressolada en els braços insinuants de la brisa.
Ens va fondre el sol matiner
i patinem sobre una assutzena fins a quedar tremolosos,
com gotes de rosada,
brillant en el lliri d’una selva ombrívola,
sorpresos de l’amor, respirant colors,
amagats en l’ambre d’un rusc,
amb parets d’arc de Sant Martí,
acompanyats d’infinit,
en èxtasi d’eternitat.
VERSIÓN EN CASTELLANO
3.-RECUERDOS
(FELIZ NAVIDAD)
Cataluña de mi juventud. De mis años tiernos y maduros (en nueve años viví una vida) cuando llegué lleno de ilusión, de esfuerzo, de determinación de macho cabrío, dispuesto a vivir e lo español antiguo, tan antiguo que lo que leía de aquellos tiempos de la Madre Teresa me parecía que lo estaba viviendo, pues era el mismo polvo de los caminos, los mismos pucheros entre los cuales todavía andaba Dios, las mismas preces y cánticos vespertinos… y el mismo vino que al principio me escocía la garganta y me hacía llorar los ojos… Y el aceite de oliva, tan familiar como la miel para ellos, pero nuevo para mí, y no delicioso sino con sabor a medicina, como cuando me daban -de niño y aquí en Honduras- una cucharadita tibia con sal para que soltara el estómago… Recuerdo el dolor escondido la lejanía, el punzar de los recuerdos, el despojarme del que llegó para llegar a ser Otro.
VERSIÓ EN CATALÀ
RECORDS (FELIÇ NADAL)
Catalunya de la meva joventut. Dels meus anys tendres i madurs (en nou anys vaig viure una vida) quan vaig arribar ple d’il·lusió, d’esforç, de determinació de boc, disposat a viure i el que és espanyol antic, tan antic que el que llegia d’aquells temps de la Mare Teresa em semblava que ho estava vivint, ja que era el mateix pols dels camins, les mateixes olles entre les quals encara caminava Déu, les mateixes pregàries i càntics vespertins… i el mateix vi que al principi em coïa la gola i em feia plorar els ulls… i l’oli d’oliva, tan familiar com la mel per a ells, però nou per a mi, i no deliciós sinó amb gust de medicina, com quan em donaven -de nen i aquí a Hondures- una culleradeta tèbia amb sal perquè deixés anar l’estómac… Recordo el dolor amagat de la llunyania, el punxar dels records, el despullar-me del que va arribar per arribar a ser Altre.