«RECORRIDO POR LA INFANCIA, PASANDO POR LA MADUREZ Y TERMINANDO POR LA VEJEZ» : Antonio Amengual Amengual, exalumno, de Binissalem, Mallorca.

VERSIÓ EN CATALÀ

PERQUÈ SOM A AQUEST MÓN?

Perquè som a aquest món? Per néixer, créixer i morir tan sols? Necessita el món que jo hi sigui en ell? Necessito ésser a aquest món? Per a què? Per viure una catefa de rutines cada dia, cada mes, cada any?

Preguntes que tal volta milers de milions de persones no s’han fet ni es faran. Preguntes difícils de respondre.

La primera pregunta de primer antuvi només té una resposta: perquè m’hi ha dut ma mare. Milers de milions de mares han concebut vuit mil milions de persones que hi ha al món. L’experiència m’ha fet veure que durant la vida les persones trampegem per situacions bones i dolentes. Aquestes ens tiren la vida en orris. De bones en venen amb comptagotes o resten arraconades Déu sap on. No vull enumerar unes ni altres, doncs l’enfilall podria ser llarg.

Això si, les bones situacions semblen curtes, les dolentes inacabables. Albiro una segona resposta i és saber esprémer el bessó de les coses, sense ni tant sols saber-ne el perquè. Podria ésser una raó per la que som a aquest món. I dic, coses, per universalitzar el concepte vital dels éssers que per tal procés podrien dur fins a la felicitat permesa a aquest món.

La felicitat permesa ha d’ésser la felicitat acceptada pel contrari tornam al punt negre de la pregunta amoïnadora com un cercle viciós.

La primera infantesa, l’etapa del néixer, va fent la vida de sensacions sense demanar explicacions. És l’edat feliç. L’edat d’obrir els ulls a la festa que fa un rierol, saltironant pels còdols del torrent. L’edat d’escoltar el refilet dels aucells volent omplir la vida de música de primavera. L’edat de bracejar amb innocència dient adéu a un avió que s’enlaira. L’edat de fer corrent els camins de cada dia enlloc de caminant, perquè just ara els comença. L’edat de la sang neta i bullent que fa joguines de cartró i castells d’arena a la platja que omplen les hores primerenques de l’infant. L’edat que espera un conte a la nit abans de aclucar els ulls.

Si be adesiara (de tant en tant), esdevé un nigul que pot entelar la diafanitat de la primera infantesa. El nigul dels capricis (capritxos). D’això, no en sap res l’hermosa menudència. Són les persones majors que ho fan per abassegar els infants i tenir-los quasi segrestats. Amanyagar amb capricis és cosa llépola, l’infant hi cau fàcilment dins el parany. Perquè estic a aquest món?. Per l’infant és massa prest esbrinar aquesta situació. No ho sap ni obligació té de saber-ho. La seva obligació és jugar per aprendre a experimentar i enfortir la seva personalitat.

Al final d’aquesta etapa la consigna és clara; UNA INFANTESA FELIÇ.

Passem a un altre estadi de la vida. L’etapa del créixer. La jovenesa. Persona que ha tengut una etapa d’experimentar, ara li toca recogitar. Començar a crear una introspecció egocèntrica. Pensa però divaga. Els cants de sirena l’enlluernen. Dues paraules dites amb eufòria de predicador emmarcades dins suposades inspiracions divines fan prendre un tomb llenegadís. Teories fetes amb sofismes amb un capitalista al darrere que en vol treure tallada pareix que s’ha de menjar el món. Tot ho veu com un calidoscopi. S’embarriola amb projectes de grandesa. A la seva habitació hi té pòsters d’Einstein, Madame Curie, Steve Jobs i Bill Gates.

I pensa: quan jo sigui director general del meu imperi… camina caminaràs i de Liorna no tornaràs. Saps on és? Al lloc del pus mai. Al final no sap esbrinar perquè està al món. La riquesa no ho entén.

Ara em ve al cap una dolenta situació inacabable que estam vivint. La pandèmia del coronavirus. Per això estam a la terra? Si serveix de consol, no és l’única que sofreix la humanitat. D’altres ni ha hagut amb més estralls que aquesta. També a la closca, no sé si febrosa, em ve un detall, fortuït o intencionat… Quan els medis televisius donen la figura de la covid -19 hi veig la forma d’un nano-planeta amb trompetes orbitant tal volta la terra. No puc deixar de pensar amb l’episodi de l’apocalipsi, concretament en el capítol vuitè, on es descriu els tocs esgarrifosos de les set trompetes acaramullant sinistres sobre el globus terraqüi. És tal volta un avís del més allà?. Les forces divines, aconseguiran que el món aturi la carrera esbojarrada de l’ant humanitarisme creada pel capital?. Ho veig un tant difícil. El mateix apocalipsi ho diu sense ambages: La resta dels homes, els qui no van morir d’aquestes plagues no van convertir-se de les obres de les seves mans per deixar d’adorar els dimonis i els ídols d’or i argent…(Ap 9, 20).

La maduresa. Etapa que inicia el declivi de la vida a cavall amb la recent perduda i ardorosa jovenesa i l’anguniós batiport de la vellúria. Etapa per començar a reflexionar el perquè de l’estança en aquest món. Certes xacres comencen a aparèixer. Què en saben les persones de mitja edat de la seva estança a aquest món? Saben el que diu el mirall quan s’aixequen de dormir: una rua més al front, uns cabells manco al cap, uns altres blancs, un incipient abdomen protuberant producte de la cervesa i els bons tiberis i una lumbàlgia que qualque dia apareix sense avisar. I diuen: Ai cavallet quan eres jove… Davant aquesta tessitura, alguns saben reflexionar, d’altres els ve costa amunt.

Així van passant anys fins que… Als setanta, recent travessat el llindar de la tercera edat, alguns ja no poden moure’s del llit i d’altres als noranta encara pugen a una figuera. Fruit d’èpoques passades més o manco llicencioses per les que els primers paguen el seu preu.

Per últim, quan quasi tot s’esbuca, arriba la vellúria. La vellúria és un món de reflexió on el brou que es cou, està a punt de bullir. Es fa una girada d’ullada cap enrere. Furgues dins el sarró i trobes el fruit que s’hi ha sembrat. No et demanes perquè has vingut a aquest món. A la vellúria ja no cal perquè t’espera un altre món.

I acab amb una estrofa de la meva collita:

En aquesta passant terra

venim tots a navegar i volem pau,

no volem guerra.

Caminant damunt la mar,

fem camí pel més enllà.

___________________________________________________________________

VERSIÓ EN CASTELLÀ

__________________________________

¿POR QUÉ HE VENIDO A ESTE MUNDO?

¿Por qué he venido a este mundo?. ¿Tan sólo para nacer, crecer y morir?. ¿Necesita el mundo que yo esté en él?¿Necesito yo estar en este mundo?. ¿Para qué? ¿Para vivir montones de rutinas cada día, cada mes, cada año?

Son preguntas que miles de millones de personas no se han formulado ni se harán. Preguntas difíciles de responder.

La primera pregunta, a mi modo de ver, sólo tiene una respuesta: porque mi madre me trajo al mundo. Miles de millones de madres han concebido ocho mil millones de personas, la población mundial. La experiencia me ha enseñado que durante la vida las personas capeamos situaciones buenas y malas. Las malas empujan la vida al garete. Las buenas, las hay pero nos vienen en cuentagotas o bien están arrinconadas Dios sabe dónde. No quiero enumerar ni unas ni otras pues la ristra podría ser larga.

Eso sí, las buenas situaciones pasan rápido; las malas son inacabables. Vislumbro una segunda respuesta y es saber exprimir el meollo de las cosas, sin pedir ni querer saber el por qué. Podría ser una razón por la cual estoy en el mundo. Y digo, cosas, para universalizar el concepto vital de los seres que por tal proceso podrían llevar hasta la felicidad permitida en este mundo. La felicidad permitida debe ser la felicidad aceptada, si no volvemos al punto negro de la pregunta inquietante como un círculo vicioso. La primera infancia, la etapa del nacimiento, va haciendo la vida de sensaciones sin pedir explicaciones. Es la edad feliz. La edad para abrir los ojos a la fiesta que organiza un riachuelo saltando alegremente por las guijas del torrente. La edad para encandilarse con el trino de las aves. La edad de decir adiós a un avión cuando despega. La edad de hacer corriendo el camino de cada día en lugar de caminando, puesto que justo ahora lo está empezando. La edad de la sangre limpia y bulliciosa que hace juguetes de cartón o castillos de arena en la playa que llenan sus horas tempraneras de la vida de los niños. La edad que espera un cuento por la noche antes de cerrar los ojos somnolientos. De vez en cuando asoma una nube que puede empañar la diafanidad de la primera infancia. La nube de los caprichos. De esto nada sabe la hermosa niñez. Son las personas mayores que quieren acaparar a los niños, casi secuestrarlos. Mimar con caprichos, es goloso y fácilmente el niño cae en la trampa. ¿Por qué estoy en este mundo?. Un niño nunca se hará esta pregunta ni tiene por qué. Su obligación es jugar, jugar y jugar para así experimentar y aprender a fortalecer su personalidad. Al final de esta etapa su consigna es, UNA INFANCIA FELIZ.

Pasemos a otro estadio de la vida: La etapa de crecer, la juventud. Persona que ha tenido una etapa de experimentar, ahora la toca recapacitar. La introspección egocéntrica. Piensa pero divaga. Los cantos de sirena le deslumbran. Dos palabras argumentadas con euforia de predicador y enmarcadas en supuestas inspiraciones divinas le hacen tomar senderos resbaladizos. Teorías embadurnadas con sofismas y un capitalista en la sombra para sacar tajada, hacen que se sienta grande y absolutista. Quiere comerse el mundo. Se empecina en proyectos de grandeza. Su habitación está empapelada con posters de Einstein, Madame Curie, Steve Jobs y Bill Gates. Ante ellos su mente calenturienta piensa: Cuando yo sea director general de mi imperio…

Al final no sabe por qué está en el mundo. La riqueza, aunque potencial, no deja tener momentos para estas consideraciones. Actualmente estamos viviendo una situación dolorosa que parece no tener fin: la pandemia del coronavirus. Si sirve de consuelo, no es la peor que sufre o ha sufrido la humanidad. Cuando los medios televisivos insertan en las pantallas la imagen de la covid-19, veo un nano planeta (planeta enano) con trompetas adheridas, orbitando. No puedo dejar de pensar en un episodio del Apocalipsis. En el capítulo octavo se describe el toque espeluznante de las siete trompetas acumulando siniestros sobre el globo terráqueo. ¿Puede ser un aviso del más allá?.¿Las fuerzas divinas conseguirán que el mundo pare la carrera desenfrenada del anti humanitarismo creada por el capital?. Lo veo difícil. El mismo Apocalipsis lo dice sin ambages: El resto de los hombres que no murió de estas plagas no se arrepintieron de las obras de sus manos, dejando de adorar a los demonios, a los ídolos de oro y plata…(Apoc.9-20).

La madurez: Etapa que inicia el declive de la vida, a caballo con la recién perdida y fogosa juventud y el angustioso portal de la vejez. Etapa para empezar a reflexionar el por qué de la estancia en este mundo. Incluidos ciertos achaques que empiezan a aparecer, sólo saben lo que les dice el espejo cuando se levantan de dormir: una arruga más en la frente, unos cabellos menos en la cabeza; alguna que otra cana; el incipiente abdomen curvilíneo producto de las cañas de cerveza y el buen yantar. Ante esta tesitura, algunos saben reflexionar, la mayoría les cuesta. Así van pasando años hasta que… A los setenta, recién traspasado el umbral de la tercera edad, algunos ya no pueden moverse de la cama y otros a los noventa suben a una higuera. Fruto de épocas pasadas más o menos licenciosas que pagan su precio.

Por último, cuando casi todo se desmorona llega la vejez. La vejez es un mundo de reflexión en donde el caldo que se cuece está llegando al punto de ebullición. Se hace una mirada retrospectiva. Hurgas en tu zurrón y encuentras el fruto que has sembrado. No te preguntas por qué has venido a este mundo. En la vejez ya no vale la pena porque te espera otro mundo.

Y acabo con una estrofa de mi cosecha:

En esta pasante tierra

venimos a navegar…

Queremos paz y no la guerra.

Andamos sobre la mar,

para allá ir a reposar.

Antoni Amengual Amengual

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.