VERSIÓ EN CATALÀ
PERQUÈ SOM A AQUEST MÓN?
Perquè som a aquest món? Per néixer, créixer i morir tan sols? Necessita el món que jo hi sigui en ell? Necessito ésser a aquest món? Per a què? Per viure una catefa de rutines cada dia, cada mes, cada any?
Preguntes que tal volta milers de milions de persones no s’han fet ni es faran. Preguntes difícils de respondre.
La primera pregunta de primer antuvi només té una resposta: perquè m’hi ha dut ma mare. Milers de milions de mares han concebut vuit mil milions de persones que hi ha al món. L’experiència m’ha fet veure que durant la vida les persones trampegem per situacions bones i dolentes. Aquestes ens tiren la vida en orris. De bones en venen amb comptagotes o resten arraconades Déu sap on. No vull enumerar unes ni altres, doncs l’enfilall podria ser llarg.
Això si, les bones situacions semblen curtes, les dolentes inacabables. Albiro una segona resposta i és saber esprémer el bessó de les coses, sense ni tant sols saber-ne el perquè. Podria ésser una raó per la que som a aquest món. I dic, coses, per universalitzar el concepte vital dels éssers que per tal procés podrien dur fins a la felicitat permesa a aquest món.
La felicitat permesa ha d’ésser la felicitat acceptada pel contrari tornam al punt negre de la pregunta amoïnadora com un cercle viciós.
La primera infantesa, l’etapa del néixer, va fent la vida de sensacions sense demanar explicacions. És l’edat feliç. L’edat d’obrir els ulls a la festa que fa un rierol, saltironant pels còdols del torrent. L’edat d’escoltar el refilet dels aucells volent omplir la vida de música de primavera. L’edat de bracejar amb innocència dient adéu a un avió que s’enlaira. L’edat de fer corrent els camins de cada dia enlloc de caminant, perquè just ara els comença. L’edat de la sang neta i bullent que fa joguines de cartró i castells d’arena a la platja que omplen les hores primerenques de l’infant. L’edat que espera un conte a la nit abans de aclucar els ulls.
Si be adesiara (de tant en tant), esdevé un nigul que pot entelar la diafanitat de la primera infantesa. El nigul dels capricis (capritxos). D’això, no en sap res l’hermosa menudència. Són les persones majors que ho fan per abassegar els infants i tenir-los quasi segrestats. Amanyagar amb capricis és cosa llépola, l’infant hi cau fàcilment dins el parany. Perquè estic a aquest món?. Per l’infant és massa prest esbrinar aquesta situació. No ho sap ni obligació té de saber-ho. La seva obligació és jugar per aprendre a experimentar i enfortir la seva personalitat.
Al final d’aquesta etapa la consigna és clara; UNA INFANTESA FELIÇ.
Passem a un altre estadi de la vida. L’etapa del créixer. La jovenesa. Persona que ha tengut una etapa d’experimentar, ara li toca recogitar. Començar a crear una introspecció egocèntrica. Pensa però divaga. Els cants de sirena l’enlluernen. Dues paraules dites amb eufòria de predicador emmarcades dins suposades inspiracions divines fan prendre un tomb llenegadís. Teories fetes amb sofismes amb un capitalista al darrere que en vol treure tallada pareix que s’ha de menjar el món. Tot ho veu com un calidoscopi. S’embarriola amb projectes de grandesa. A la seva habitació hi té pòsters d’Einstein, Madame Curie, Steve Jobs i Bill Gates.
I pensa: quan jo sigui director general del meu imperi… camina caminaràs i de Liorna no tornaràs. Saps on és? Al lloc del pus mai. Al final no sap esbrinar perquè està al món. La riquesa no ho entén.
Ara em ve al cap una dolenta situació inacabable que estam vivint. La pandèmia del coronavirus. Per això estam a la terra? Si serveix de consol, no és l’única que sofreix la humanitat. D’altres ni ha hagut amb més estralls que aquesta. També a la closca, no sé si febrosa, em ve un detall, fortuït o intencionat… Quan els medis televisius donen la figura de la covid -19 hi veig la forma d’un nano-planeta amb trompetes orbitant tal volta la terra. No puc deixar de pensar amb l’episodi de l’apocalipsi, concretament en el capítol vuitè, on es descriu els tocs esgarrifosos de les set trompetes acaramullant sinistres sobre el globus terraqüi. És tal volta un avís del més allà?. Les forces divines, aconseguiran que el món aturi la carrera esbojarrada de l’ant humanitarisme creada pel capital?. Ho veig un tant difícil. El mateix apocalipsi ho diu sense ambages: La resta dels homes, els qui no van morir d’aquestes plagues no van convertir-se de les obres de les seves mans per deixar d’adorar els dimonis i els ídols d’or i argent…(Ap 9, 20).
La maduresa. Etapa que inicia el declivi de la vida a cavall amb la recent perduda i ardorosa jovenesa i l’anguniós batiport de la vellúria. Etapa per començar a reflexionar el perquè de l’estança en aquest món. Certes xacres comencen a aparèixer. Què en saben les persones de mitja edat de la seva estança a aquest món? Saben el que diu el mirall quan s’aixequen de dormir: una rua més al front, uns cabells manco al cap, uns altres blancs, un incipient abdomen protuberant producte de la cervesa i els bons tiberis i una lumbàlgia que qualque dia apareix sense avisar. I diuen: Ai cavallet quan eres jove… Davant aquesta tessitura, alguns saben reflexionar, d’altres els ve costa amunt.
Així van passant anys fins que… Als setanta, recent travessat el llindar de la tercera edat, alguns ja no poden moure’s del llit i d’altres als noranta encara pugen a una figuera. Fruit d’èpoques passades més o manco llicencioses per les que els primers paguen el seu preu.
Per últim, quan quasi tot s’esbuca, arriba la vellúria. La vellúria és un món de reflexió on el brou que es cou, està a punt de bullir. Es fa una girada d’ullada cap enrere. Furgues dins el sarró i trobes el fruit que s’hi ha sembrat. No et demanes perquè has vingut a aquest món. A la vellúria ja no cal perquè t’espera un altre món.
I acab amb una estrofa de la meva collita:
En aquesta passant terra
venim tots a navegar i volem pau,
no volem guerra.
Caminant damunt la mar,
fem camí pel més enllà.
___________________________________________________________________