“A finals del segle XIX i principis del segle XX una quarta part dels habitants de Mallorca emigraren a Sud-Amèrica especialment a Argentina i Xile. A Mallorca no tenien pervindre. Tal fou el cas d’uns tal Reus, Matas o Bauçà i d’altres. Els que anaren a Xile s’ubicaren a Coquimbo. Establiren fàbriques de calçat i també treballaren el camp. N’hi va haver que el seu esforç es va veure compensat i varen poder adquirir terres i fer grans fortunes. Molts d’altres tornaren a Mallorca tal com se’n havien anat. Un d’aquests terratinents, de edat avançada ja quasi al segle XXI, va morir sense deixar descendència. Quan es va veure a les acaballes va decidir repartir la seva herència entre gent necessitada com també va voler que part dels seus bens, per sorteig, anessin a parar a l’illa que el va veure néixer. En presència del seu marmessor agafà un llistí telefònic de Mallorca, l’obrí per una pàgina a l’atzar i amb un llapis va assenyalar un nom. Honorat Reus Bauçà. Després n’escollí dos més per si el primer no es podia localitzar. Ni més ni pus que dos-cents milions de dòlars americans. El marmessor va tenir feina a Mallorca. Pel llistí telefònic sabia de quin poble era el Sr. Reus i en quin carrer vivia. Quan va trobar el domicili indicat, va trucar i ningú contestà. Passava una dona ja major. El Sr. Valenzuela, el marmessor, va demanar a la dona si coneixia el Sr. Reus Bauçà i va dir que si, amb molt de treball per entendre el castellà.
– Vostè cerca un tal Honorat, no és vera?”
– Perdón, señora, no la entiendo. Soy chileno, acabo de llegar a la isla y no comprendo el idioma que hablan Uds. Si me habla en Español, por favor, tal vez nos entendamos.
– Bueno, lo intentaré. “Idò Ud. busca a un señor que se nombra Honorato?. Este señor hase prop de cuatro años que se fue a Palma”.
– Señora muy agradecido por la información y por el esfuerzo en comprenderme. Muchas gracias.
– “De res. Va partir de quatres, cap a Ciutat. A l’ajuntament es posà en contacte amb el cap d’empadronament. Li presentà les seves credencials. Va trigar poc”.
– Bueno señor…
– Prudencio Valenzuela, para servirle, albacea de un potentado chileno de origen mallorquín, que murió sin descendencia. Antes, repartió sus cuantiosos bienes con la gente que más lo necesitaba en Chile. Quiso donar parte de su patrimonio entre personas de Mallorca al azar. El sorteo tocó al Sr. Honorato Reus Bauzá de Campanet.
– En este caso ha sido fácil encontrar al afortunado. Dicho señor está empadronado en Palma pero vive en una casa comunal de acogida.
– Si no es mucha molestia, alguien de su negociado podría acompañarme al lugar. Pagaré todos los desplazamientos.
– Hola, buenos días, señorita. Estoy buscando al Sr. Honorato Reus Bauzá. Según me han comunicado en el ayuntamiento vive en este casal de acogida.
Antes, quisiera hablar con el gerente para explicar el motivo de mi visita. El recado que llevo es confidencial. Como comprenderá no puedo decir nada mas.
– Buenas tardes, señor. ¿Cual es el motivo de su visita?
– ¿Es Ud. el gerente de esta institución?.
– Sí.
– Me presentaré. “Va treure de la cartera un document acreditatiu.
– Me llamo Prudencio Valenzuela Rojas, albacea chileno. Traigo un testamento a favor del Sr. Honorato Reus Bauzá, que según tengo entendido se hospeda en esta casa de acogida.
– Bueno será, “va dir el gerent”, que el Sr. Reus se persone para que le entregue el testamento en mano y él pueda decidir si lo acepta o no.
“El director va sortir de la sala de visites i digué a Maria la recepcionista que cridàs a l’Honorat.
Cinc minuts després es presentava un home d’aspecte un tant desendreçat, vestit amb roba neta però desgastada, que seixantejava”.
– Sr. Valenzuela, éste es el Sr. Honorato Reus Bauzá de Campanet. Hace unos pocos años que está con nosotros. Buena persona, discreto y trabajador.
“Seguidament el gerent, va deixar a Honorat y el marmessor sols, perquè el protocol així ho exigia”.
– Bien, me presentaré Sr. Reus. Me llamo Prudencio Valenzuela Rojas, soy albacea en Chile de un terrateniente nacido en Mallorca. El Sr. Indalecio González Reus que murió sin tener descendencia. Unos meses antes del óbito, decidió donar todos sus bienes a gente necesitada de Chile. Quiso también que en Mallorca le recordaran con cariño y por eso me propuso hacer un sorteo al azar entre gente de la isla para donar parte de su patrimonio.
– Sr. Reus, debo comunicarle que Ud. es el afortunado.
“Honorat no sabia d’on li venien els tirs i no entenia res de tal mandinga. Quan el marmessor va treure de la cartera de pell tota la paperassa, el color de la seva cara es va trasmudar. Quedà blanc com la cera”.
Aquí tengo el testamento del Sr. González que dona al Sr. Reus la cantidad de doscientos millones de dólares americanos en cheques bancarios, libres de impuestos.
“En aquells moments l’aire es va tornar espès i el silenci feixuc. Cap dels dos gosaven dir res, doncs era una situació incapaç de traspassar a la realitat. N’Honorat havia de pessigar-se al braç per veure si estava despert o ho somiava. Després d’una estona d’anguniós silenci va expressar al Sr. Valenzuela si tot això era una broma o anava la cosa seriosament. El marmessor li contestà”:
-Tengo una acta firmada por el colegio notarial de Chile que acredita la veracidad del hecho.
“Va treure l’acta notarial i la va mostrar a n’Honorat pel text que confirmava el fet”. Ahora solo me falta que Ud. Sr. Reus acepte o no la resolución del testamento. Espero su contestación para poder firmar los documentos y entregarle el dinero.
“Honorat engolint saliva espessa li va dir”:
– Sr. Valenzuela, acepto la herencia con una condición, que debo permanecer en el anonimato y que nadie se entere de lo ocurrido.
– Estoy de acuerdo con lo que acaba de decir. Es más, yo le acompañaré a la entidad bancaria que Ud. quiera para depositar el dinero a su nombre con todas las garantías legales.
“Aquella nit al casal d’acollida d’en Pep de Bonhomia, hi va haver bauxa fins ben entrada la nit. n’Honorat va dir als residents que havia tret al cupó de l’ONCE i per això ho volia celebrar amb ells. Aplaudiments a belquena. Tothom va anar a dormir amb panxa plena i una copeta de més. Un dia és un dia. l’únic que no va aclucar ull va ésser n’Honorat.
A trenc d’alba feia estona que pucejava dins el llit. Va decidir aixecar-se. Pel passadís, quan anava a la cuina per ajudar a preparar els desdejunis, es topà amb en Pep, el gerent.
– Honorat, com estàs, com has passat la nit?.
– Estic fet un flam, Pep. No sé cap on he de prendre.
– Ara, el primer que has de fer és anar a un assessor que t’aconselli. – Però si jo no en tenc cap. Tu en coneixes qualcún?.
– Sí, en conec uns quans
– Ara en ve al cap una cosa. No necessit cap assessor. Et tenc a tu.-A mi, què dius ara?. En prou feines puc dur aquest casal d’acollida i vols que jo t’assessori? Això no és cosa fàcil si són molts de doblers. No és que m’interessi però supos que t’haurà tocat una bona tallada, no?
N’Honorat i en Pep entraren dins el despatx.
– Pep no vull que ningú del casal ni de fora se n’assabenti excepte tu. El que vull és que manteguis el secret. Veritat que ho faràs?
– T’ho promet pel meu honor.
– Idò ni més ni pus que dos-cents milions de dòlars americans.
– Què dius Honorat?. Això és una fortuna. Esper que te’n recordis del casal i ens facis avinent una pessigada.
– Pep, les bones persones han de tenir la seva recompensa i com que tu amb mi ho ets, estic per prendre una decisió malgrat sigui accelerada. Vull ésser soci amb tu del casal.
– Estàs segur del que dius? digué en Pep tot trasbalsat.
– El temps que fa que estic aquí m’ha donat la resposta. Per això crec que és la decisió correcte.
En Pep es tapà la cara i el seu cor bategà amb la força del vendaval.
El casal passava per moments d’estretor i en Pep passava moltes nits en blanc pensant com donar menjar a mes de cinquanta persones.
Amb els ulls humits per l’emoció s’aferrà a n’Honorat i va tardar una estona a desferrar-se. Eren dos cors fets per fer be.
La fundació INDAGORE es va expandir sobre manera per les illes, fent be a les persones necessitades, minvant així l’estretor d’aquest col·lectiu tan vulnerable.
Al vestíbul del casal s’hi posaren tres busts insculpits en una mateixa pedra, regal dels usuaris, amb la següent inscripció: Dels usuaris d’aquest casal d’acollida i fundació Indagore. En reconeixement i estima als nostres benefactors: Sr. Josep de Bonhomia i Castell, marquès de Bonohomia.
– Sr. Indalecio Gonzalez Reus.
– Sr. Honorat Reus Bauçà.
– Etern agraïment cap a ells.
El riu de persones que cada dia passaven per la fundació era inesgotable. Tots els rostres duien la misèria escrita al front abans d’entrar. Quan sortien hi duien l’esperança.
Aquell any i posteriors, el Nadal va ésser goig i ganes de viure per molta de gent que escampà la bona nova com la pólvora. Ni que fossin els àngels de Betlem”.
