BIOGRAFÍA DEL P. RAFAEL JAUME BAUÇÀ, CM (7/3/27 – 29/7/2021) (P. CELESTINO FERNÁNDEZ, CM)

                                      P. RAFAEL JAUME BAUÇÀ, CM

 

BIOGRAFÍA DEL P. RAFAEL JAUME BAUÇÀ (P. Celestino fernández, CM)

Ayer, jueves 29 de julio de este año 2021, a las 17,00 horas, falleció el P. Rafael Jaume Bauzá, C. M. El triste suceso tuvo lugar en la enfermería de nuestra Casa-Residencia de García de Paredes, 45, en Madrid. El P. Rafael Jaume llegó a dicha enfermería en el año 2016 con grandes carencias de salud, pero manteniendo una buena presencia física y mental. Con el transcurrir del tiempo, fue deteriorándose su salud hasta el momento final. Tenía 94 años.

 El P. Rafael Jaume Bauzá, C. M. nació en el pequeño pueblo de Sant Joan (Islas Baleares), situado en el centro mismo de Mallorca, el día 7 de marzo de 1927. Ingresó en la Congregación de la Misión el 7 de septiembre de 1943. Fue ordenado sacerdote el 15 de marzo de 1953.

Seguir leyendo BIOGRAFÍA DEL P. RAFAEL JAUME BAUÇÀ, CM (7/3/27 – 29/7/2021) (P. CELESTINO FERNÁNDEZ, CM)

NUEVOS DESTINOS EN MADRID…

P. JESÚS MARÍA GONZÁLEZ ANSÓN, CM

RELEVO EN EL SERVICIO DE PÁRROCO DE LA BASÍLICA LA MILAGROSA DE MADRID.
EL COMIENZO DE VACACIONES SUELE SER EL MOMENTO DE ANUNCIAR LOS NUEVOS DESTINOS PARA EL NUEVO CUERSO. ESTE AÑO ME TOCA PASAR EL RELEVO COMO PÁRROCO DE LA MILAGROSA AL P. JESUS MARÍA GONZÁLEZ ANTÓN CM., ACTUALMENTE PÁRROCO EN SAN VICENTE DE PAÚL DE CARABANCHEL
DESPUÉS DE 10 AÑOS COMO PÁRROCO ES MOMENTO DE CAMBIAR DE AIRES Y DE INCORPORARME AL SERVICIO DE UNA NUEVA COMUNIDAD. EL P. VISITADOR ME ENVÍA A LA COMUNIDAD DE SEVILLA, COMO PÁRROCO DE SAN GONZALO EN EL POPULAR BARRIO DE TRIANA. VUELVO AL SUR, DONDE ME INICIÉ EN EL MINISTERIO PRESBITERAL EN AQUELLOS AÑOS DE JUVENTUD QUE DISFRUTÉ EN ANDUJAR (JAEN).
CUENTO CON LAS ORACIONES DE MIS AMIGOS EN FACEBOOK, PARA QUE ME ENCARNE BIEN ENTRE EL PUEBLO DE DIOS EN SEVILLA Y SEA UN BUEN PASTOR DE LA COMUNIDAD DE SAN GONZALO, CONTINUANDO LA LABOR DE ANTERIORES COMPAÑEROS QUE ALLÍ HAN SERVIDO. Y OS PIDO ORACIONES TAMBIÉN PARA EL P. JESUS MARI, QUE EN SEPTIEMBRE TOMA MI RELEVO EN LA BASÍLICA LA MILAGROSA.
SUERTE EN VUESTROS NUEVOS DESTINOS: «HAZ EL BIEN Y NO MIRES A QUIÉN»

P. JUAN JOSÉ GONZÁLEZ GONZÁLEZ, CM

 

 

 

 

 

 

SOBRE ANTONIO CÁRCEL MARTÍNEZ, DE ALCIRA (VALENCIA)

ANTONIO CÁRCEL MARTÍNEZ

Casualmente, hoy me ha llegado la noticia de la muerte de Antonio Cárcel Martínez (ésta sucedió hace dos años).
Coincidimos en Espluga de Francolí, Madrid, Salamanca y finalmente en Barcelona. Se ordenó y fue destinado a Honduras. Posteriormente salió de la Congregación, se casó y y fundó una iglesia, al margen de la católica. Parece ser que su labor pedagógica fue buena y se construyó una escuela que lleva su nombre.
Me gustaría publicar su biografía pero no tengo datos suficientes. Es posible que tú sepas algo. Si es así, te agradecería tu colaboración. La biografía la pondría en nuestra Página WEB de los exalumnos de La Misión. Y si pudieras aportar alguna foto de él… mejor.
Muchas gracias anticipadas.

MIRANT ENRERE.., AMB ENYORANÇA? CINC CÈNTIMS PEDAGÒGICS D’UN JUBILAT EN AQUEST 2021 / MIRANDO ATRÁS.., ¿CON AÑORANZA? CINCO CÉNTIMOS PEDAGÓGICOS DE UN JUBILADO EN ESTE 2021: Jesús González Capel, exalumne, de Binissalem – MALLORCA (VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ)

VERSIÓN EN CATALÀ

“Tempus fugit” (que traduït a la nostra llengua d’anar per casa vol dir: “la vida són quatre dies, el temps passa molt aviat”).

Sembla que fos ahir (estic parlant de l’any 1973) quan vaig començar, al col·legi de “Santo Tomás d’Aquino”), , d’Inca, la meva enriquidora tasca de docent. Renoi, sí que ha plogut molt d’ençà; tant, que em sembla que estic parlant de l’any de la picor..!

 

No obstant, passaran els anys i no oblidaré mai el flash d’aquella primera hora de classe: Davant meu tenia 50 nins, asseguts, ben “planxats”, amb el seu uniforme color marró, amb corbatí o “pajarita”, i observant respectuosament… Es tractà d’una escena virtual? No! Vaig viure un fet ben real.., fins no fa massa anys. Què ha passat per haver canviat tant l’escenari de l’aula?

Els “tècnics” ho justifiquen o ho resumeixen en tres paraules: CRISIS DE VALORS. Malauradament, el concepte “valors” es desvirtua, o no és el mateix per a tothom: cada nin, família o col·legi avalua de manera diferent els “valors”. Això explica o justifica el que els pares optin per un determinat col·legi i els seus fills per un tipus o model de vida a seguir.

Evidentment, els valors varien d’unes persones a unes altres. Per exemple: el físic pot ser un valor dominant en una persona i en una altra seran els diners, fer una tasca comunitària, l’èxit social ó la unió familiar…

Qui no recorda –d’això no fa tant de temps– la competència que es donava entre els alumnes, pares i col·legís per presumir de ser els primers en el “ranking” social o acadèmic? Tots n’eren conscients del sacrifici i esforç que havien de fer. Els nins sabien que els pares pagaven l’escola (a les hores no era concertada). Malauradament o sortosament, veien com els seus pares feien, cada dia, a casa i a la fàbrica o taller de sabates, moltes hores de feina perquè ells poguessin estudiar, ja que els seus progenitors no gaudiren d’aquesta oportunitat. Valoraven molt l’esforç dels pares i el que “costava guanyar-se un duro”. Oblidar, ignorar o “ningunear” aquests dos conceptes (esforç-guanyar-se) pot aclarir una mica el perquè començà a despertar la crisis de valors i l’estadística de fracàs escolar.

Eren ben pocs els que podien presumir de fer el batxillerat i, molt menys, una llicenciatura…

Qui no recorda el lliurament, com lògica recompensa, de diplomes i medalles a final de curs? Ara ja no tant… Per què es menysprea o no es valora la competència? Tots som i hem de ser iguals?

Era temps d’educació compartida: pares i professors tenien un sol objectiu i anaven agafats de la mà. Qui no recorda aquella advertència del pare al seu fill, davant el professor: “pobre de tu si no et portes bé i no fas feina..”. Amb això era suficient!

Era temps d’esforç on no estava mal vist ser un bon estudiant. Els propis companys tenien enveja, sana!, d’aquells que sobresortien per la seva feina i mèrits. Per què des de uns anys es dóna la tendència a menysprear al company “empollón” (estudiós), al que és responsable, educat i respectuós?

Va tenir la culpa, d’aquest canvi, la bonança econòmica, la diversitat d’objectius familiars i socials, el començar a minvar l’autoritat família-col.legi, el que de mica en mica es desvalorés l’esperit de superació i motivació, la manca de responsabilitat compartida, l’excessiva protecció al nin o, simplement, no acceptar la realitat que vivien (no mirar un poc més a Europa) i la poca perspectiva de futur? No ho sé bé del tot. Però el que sí és cert són els resultats: fracàs escolar i crisis de valors. És molt possible que un sigui el resultat o conseqüència de l’altre…

Per concloure aquestes impressions dels meus trenta set anys de docent, i evitant tot tipus de polèmica, vull finalitzar aquestes reflexions, amb uns breus pensaments.

– S’ha d’ensenyar, educar a passar d’una etapa de moral infantil a una de moral adulta.

– Existeixen dos tipus de valors: VALORS SANS I VALORS MALALTS. Sóc conscient de què un tant per cent molt important dels valors estan malalts. És hora de exercir com a bons metges i començar a curar: no tots els valors es poden justificar i tenir premi.

– L’escola és co-responsable, però mai la única responsable de la formació i educació de l’alumne.

– Es fan càrrec els pares de què són els principals models per als seus fills? Els pares són els professors més importants en la vida dels seus fills perquè tenen el privilegi i la responsabilitat de compartir les seves experiències de vida amb ells.

No es tenen els fills perfectes, ningú els té, i els pares són persones amb limitacions, si bé irreemplaçables en l’educació dels seus fills.

– Educar es ensenyar a viure. Un dels aspectes més importants és acceptar i tolerar els límits. Quan els nens creixen en una estructura sana on saben què poden i què no poden fer… són capaços de convertir-se en adults responsables i agradables socialment.

– El que únicament importa no són els coneixements, sinó també els valors. Si al final del seu cicle educatiu els nostres alumnes han après o saben dir: “Em sap greu, gràcies, per favor..” voldrà dir que són més persones i que ja han madurat i estan preparades per anar per la vida.

Per tant, objectiu assolit!

_____________________________________________________________________

VERSIÓN EN CASTELLANO

“Tempus fugit” (que traducido a nuestra lengua de ir por casa quiere decir: “la vida son

cuatro días, el tiempo pasa muy pronto”).

Parece que fuera ayer (estoy hablando del año 1973) cuando empecé, en el colegio de “Santo Tomás de Aquino”), de Inca, mi enriquecedora tarea de docente. (¡Caray, sí que ha llovido mucho desde entonces!); tanto, que me parece que estoy hablando del año de la nana..!

No obstante, pasarán los años y no olvidaré nunca el flash de aquella primera hora de clase: Ante mí tenía 50 niños, sentados, muy “planchados”, con su uniforme color marrón, con “pajarita”, y observando respetuosamente… ¿Se trató de una escena virtual? ¡No! Viví un hecho muy real.., hasta no hace demasiados años. Qué ha pasado por haber cambiado tanto el escenario del aula?

Los “técnicos” lo justifican o lo resumen en tres palabras: CRISIS DE VALORES. Desgraciadamente, el concepto “valores” se desvirtúa, o no es el mismo para todo el mundo: cada niño, familia o colegio evalúa de manera diferente los “valores”. Esto explica o justifica el que los padres opten por un determinado colegio y sus hijos por un tipo o modelo de vida a seguir.

Evidentemente, los valores varían de unas personas a otras. Por ejemplo: el físico puede ser un valor dominante en una persona y en otra serán el dinero, hacer una tarea comunitaria, el éxito social o la unión familiar…

¿Quién no recuerda –¡de esto no hace tanto de tiempo!– la competencia que se daba entre los alumnos, padres y colegios para presumir de ser los primeros en el “ranking” social o académico? Todos eran conscientes del sacrificio y esfuerzo que tenían que hacer. Los niños sabían que los padres pagaban la escuela (entonces no había concertada). Desgraciadamente o dichosamente, veían como sus padres hacían, cada día, en casa y en la fábrica o taller de zapatos, muchas horas de trabajo para que ellos pudieran estudiar, puesto que sus progenitores no disfrutaron de esta oportunidad. Valoraban mucho el esfuerzo de los padres y el que “costaba ganarse un duro”. Olvidar, ignorar o “ningunear“ estos dos conceptos (esfuerzo-ganarse) puede aclarar un poco el porqué empezó a despertar la crisis de valores y la estadística de fracaso escolar.

Eran bien pocos los que podían presumir de hacer el bachillerato y, mucho menos, una licenciatura…

¿Quién no recuerda la entrega, como lógica recompensa, de diplomas y medallas a final de curso? Ahora ya no tanto… ¿Por qué se desprecia o no se valora la competencia? ¿Todos somos y tenemos que ser iguales?

Era tiempo de educación compartida: padres y profesores tenían un solo objetivo e iban cogidos de la mano. ¿Quién no recuerda aquella advertencia del padre a su hijo, ante el profesor: “pobre de ti si no te portas bien y no trabajas..?”. ¡Con esto era suficiente!

Eran tiempos de esfuerzo, donde no estaba mal visto ser un buen estudiante. Los propios compañeros tenían envidia, ¡sana!, de aquellos que sobresalían por su trabajo y méritos. ¿Por qué desde unos años se da la tendencia a despreciar al compañero “empollón”(estudioso), al que es responsable, educado y respetuoso?

¿Tuvo la culpa, de este cambio, la bonanza económica, la diversidad de objetivos familiares y sociales, el empezar a menguar la autoridad familia-colegio, el que poco a poco se desvalorara el espíritu de superación y motivación, la carencia de responsabilidad compartida, la excesiva protección al niño o, simplemente, no aceptar la realidad que vivían (no mirar un poco más a Europa) y la poca perspectiva de futuro? No lo sé bien del todo. Pero el que sí es cierto son los resultados: fracaso escolar y crisis de valores. Es muy posible que uno sea el resultado o consecuencia del otro…

Para concluir estas impresiones de mis cuarenta y seis años de docente, y evitando todo tipo de polémica, quiero finalizar estas reflexiones, con unos breves pensamientos.

– Se debe enseñar y educar a pasar de una etapa de moral infantil a una de moral adulta.

– Existen dos tipos de valores: VALORES SANOS Y VALORES ENFERMOS. Soy consciente de que un tanto por ciento muy importante de los valores están enfermos. Es hora de ejercer como buenos médicos y empezar a curar: no todos los valores se pueden justificar y tener premio.

– La escuela es co-responsable, pero nunca la única responsable de la formación y educación del alumno.

– ¿Se hacen cargo los padres de qué son los principales modelos para sus hijos? Los padres son los profesores más importantes en la vida de sus hijos porque tienen el privilegio y la responsabilidad de compartir sus experiencias de vida con ellos.

No se tienen los hijos perfectos, nadie los tiene, y los padres son personas con limitaciones, si bien irreemplazables en la educación de sus hijos.

– Educar es enseñar a vivir. Uno de los aspectos más importantes es aceptar y tolerar los límites. Cuando los niños crecen en una estructura sana donde saben qué pueden y que no pueden hacer… son capaces de convertirse en adultos responsables y agradables socialmente.

– Lo que únicamente importa no son los conocimientos, sino también los valores. Si al final de su ciclo educativo nuestros alumnos han aprendido o saben decir: “Lo siento, gracias, por favor..” querrá decir que son más personas y que ya han madurado y están preparadas para ir por la vida.

Por lo tanto, objetivo logrado!

Seguir leyendo MIRANT ENRERE.., AMB ENYORANÇA? CINC CÈNTIMS PEDAGÒGICS D’UN JUBILAT EN AQUEST 2021 / MIRANDO ATRÁS.., ¿CON AÑORANZA? CINCO CÉNTIMOS PEDAGÓGICOS DE UN JUBILADO EN ESTE 2021: Jesús González Capel, exalumne, de Binissalem – MALLORCA (VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ)