Benvolguts amics:

Quin privilegi poder, un any més, saludar-vos en nom de tots els d’aquí i en un dia tan simbòlic: celebreu les vostres NOCES D’ARGENT! I a on? A Bellpuig, bressol de la vostra infantesa. I amb qui? Amb aquells nins que ara són avis.., els qui tinguin, clar, néts… (el nostre company Francesc Secall, per exemple!). I quin millor lloc on celebrar l’àgape que al restaurant d’un company que també va ser confident i protagonista d’aquella època?

Voldria tenir inspiració i sensibilitat de poeta, raonament i clarividència de filòsof, misticisme i humilitat de monjo i la il•lusió d’aquell nin de 10 anys que volia salvar ànimes… Malauradament, ni sóc poeta, ni filòsof, ni monjo i ni tinc 10 anys (qui els tingués!).

Malgrat no ser res d’això, reconec que, «in illo tempore», era i érem somniadors de somnis, potser somnis que tenien «els altres» (els nostres pares…). Avui, evidentment, sé que el meu destí no era ser precisament missioner. Crec que un al•lot de 10 anys (edat en què entràvem a l’Apostòlica) era el menys indicat per orientar tan definitivament el seu futur…

No obstant, sempre agrairé el gest generós i providencial dels meus pares. Sé que em i ens varen «internar» a l’Apostòlica com a conseqüència o fruit d’un mal moment històric: «rusca» generalitzada i poc futur per els fills dels treballadors humils. Ells varen posar la llavor, els paüls la cultivaren i nosaltres vàrem posar l’esforç i la feina per arribar a ser el que ara som… Penso que tots ens hem espavilat i que som el que som gràcies a nosaltres i a molta gent més… Per això, no vull mirar enrere amb rancor, sinó amb generositat i agraïment perquè gràcies al moment històric o destí, hem tingut el privilegi d’haver-nos conegut. El lloc és secundari i els educadors… eren fills de la pedagogia d’aquells anys, tan poc humana i propera (pel que he llegit i sentit, «por todas partes cocían habas»).

I com molt encertadament digué un dia en Macià Pedrosa, som EX de moltes coses… però mai deixarem de ser AMICS! Perquè, fa quasi 40 anys, tots nosaltres presumíem de la nostra amistat, compartint penes i alegries en la soledat de aquells llargs dies d’hivern, allunyats de la nostra família i amics. Jo recordo amb enyorança bucòlica aquella convivència i sempre el balanç és positiu. Perquè formàvem un grup que substituïa les mancances de la nostra orfandat: érem orfes de pare i mare, ja que aquests havien renunciat a compartir el miracle de veure’ns créixer, dia a dia. Per tant, des de aquestes línies, i aprofitant l’avinentesa d’aquesta diada, vull homenatjar i reconèixer els sacrificis dels nostres pares per la renúncia feta. I feta, per AMOR.

Ara, minut envant, minut enrere, nosaltres, els de La Missió, estem brindant. I, cada any, ho fem per aplaudir l’assistència, per primera vegada, d’algun company. També ho fem per «temps passats»…, per la salut i perquè l’any que ve siguem més… I sempre acabem agraint la presència dels familiars i engrescant a tothom a no deixar de participar a les properes cinquanta Trobades que encara ens resta per celebrar… I ja que és l’hora dels adéus, brindem per l’amistat retrobada, per la nostra felicitat, per la salut nostra i dels familiars, per la sort i desig de què l’any que ve puguem tornar a retrobar-nos, per aquells companys i professors que ja han mort, i per la sort d’haver-nos coneguts, encara que el culpable sigui, sortosament, avui, una Escola Apostòlica! Amics, en nom de tots i de cap, com deia el nostre amic Josep Dionis, col•lega entranyable des de quan érem «germans sabaters», una abraçada ben forta a tots i a cada un dels presents.

MOLTS D’ANYS I FINS LA PROPERA TROBADA!

Jesús González Capel

P.D. Com a les cartes del nostre temps, no pot faltar la Post Data (va de publicitat!): Si entreu a la nostra Pàgina WEB, http://lamissio,com hi trobareu moltes cares conegudes i la nostra actualitat…